En Jimmy i l’Alan s’havien trobat finalment al Frankfurt del Passeig. De fet, en Jimmy havia proposat el Walter Mitty i després el Genuí, però es veu que havien tancat.
“Un dia d’aquests podríem anar al Western i pugem al toro, i després al Twin a ballar una mica, com abans...”, deia en Jimmy.
L’Alan va mirar el rellotge discretament. No sabia si dir-li que tots aquells locals ja no existien.
“Tants anys a l’estranger...”, continuava en Jimmy, “ens han distanciat, ja se sap. La vida a Terrassa era molt diferent”.
L’Alan feia que sí amb el cap.
“I al final, sempre quedem els mateixos. Perquè les ties i jo... sempre acabem igual. La Salu... bé, ja saps com ha anat. La mare de l’Ona, ja no sé quina cara fa. I l’Alícia. T’havia parlat mai de l’Alícia?”
No, va dir l’Alan movent els ulls.
“Doncs ja només em queda el meu Sabadell de tota la vida. Els futbolins del Sant Pep, la biblioteca de la Caixa Sabadell, l’aparador del Caliope...”
“Escolta una cosa”, el va interrompre l’Alan, “jo tinc una mica de pressa, que he deixat el cotxe en doble fila. Si vols, avui m’han dit d’una festa amb la colla de Sant Feliu”.
“No ho sé”, va fer un Jimmy, derrotat, “per anar després a Castellar, al California i a la Nau... M’ho pensaré”.
De fet, no tenia ganes de res. Va tornar a casa abatut. Per sort, l’Ona ja s’instal•lava avui mateix a casa. Així tindria companyia...
“T’he arreglat l’habitació del balcó”, va dir-li només veure-la, “i així que pugui m’escaparé per fer-te una còpia de les claus”.
“Gràcies, papa, però no fas gaire bona cara.”
“No, ja es veu que no. No sé si és per això de la Salu, o potser tornar a Sabadell després de tants anys a l’estranger...”
“Papa, Terrassa no és a l’estranger”.
Sempre se li oblidava que l’Ona era barcelonina.
“No hi pensem més”, va dir per canviar de tema; “he pensat que podríem anar al videoclub i lloguem una peli. Tras el corazón verde, Los Goonies... Em sembla que al carrer Sant Pere encara tenen alguna cosa en format Beta”.
L’Ona se’l mirava amb preocupació.
“Papa, estàs moooolt empanat. Aquesta nit no et vull a casa. Truca a l’Alan o a qui vulguis, però t’has d’animar com sigui. És una ordre”.
En Jimmy va assentir resignat. Potser els aires de Castellar el revifarien, ben mirat. Però quin caràcter de nena...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada