Ja les trobava a faltar, en Juli, les trobades nocturnes amb la Gina. Els dos cosins tenien un tracte especial. Des de feia anys es veien de tant en tant, parlaven de tot el que els amoïnava, es feien confessions... Era com si no haguessin passat els anys i encara fossin aquells dos nens que es trobaven als estius per córrer aventures reals i imaginades.
“Estic fotut però me’n sortiré”, afirmava en Juli. La Gina assentia mentre observava el caos que tenia al pis. Roba escampada, plats i tasses bruts escampats pel pis, la post de planxar al mig del pas... Després de la separació, que la dona s’endugui els nens a Islàndia... no era gaire digerible, no. “A més”, continuava ell, “m’estic tornant a posar en forma. He quedat amb el Ritxi un parell de dies i...”
La Gina assentia, comprensiva, mentre observava la bena que duia embolicada al turmell.
“Jo em sembla que pararé boja”, deia ella, ara li tocava a ella, “entre la colla del gimnàs que són tots uns pixapins i diuen que volen fer la Matagalls-Montserrat i ara això de l’Héctor...”
L’Héctor, sí, recordava en Juli. Aquell noi ton corpulent i també tan curiós. L’havia sorprès, feia unes setmanes, quan acabat de separar s’havia apuntat al gimnàs municipal i l’Héctor, el monitor de tardes, li havia parlat d’un llibre d’en Paolo Coelho, de la filmografia d’en Rohmer, dels programes del Punset... A la Gina li agradaven els tios catxes però també sensibles.
“Des del Llorenç que no coneixia un tio interessant”, continuava la Gina queixosa.
En Juli també recordava el Llorenç. Llavors el noi estudiava INEF. Després va fer de profe de gimnàstica en un insitut de la ciutat, no recordava quin... Era bon paio el Llorenç. Però ara no en parlarien. El Llorenç havia deixat la seva cosina per una professora de l’insti i la Gina no en volia sentir parlar.
“Saps com m’entretinc ara que estic de baixa?”, va dir en Juli, per canviar de tema. “He recuperat el meu telescopi, el que tenia a Sant Feliu”.
“I mires els estels?”, va dir incrèdula la Gina.
“No ben bé. De fet, observo la ciutat”, que era com dir que espiava els veïns, va pensar ella, “és una manera de fer-me passar l’insomni”.
Tot seguit el Juli li va parlar d’uns veïns que es barallaven i es reconciliaven, d’unes noies que compartien pis, d’un paio molt raro que sempre anava mal afaitat i amb una samarreta imperi horrible...
La Gina va bufar avorrida però al final va acabar fent un cop d’ull per una finestra triada a l’atzar.
“Collons!”, va enretirar-se fent una ganyota de fàstic.
“Què passa?”
En Juli també ho va veure. Era una escena terrorífica. A l’altra banda del carrer, tots dos ho havien vist, una figura n’havia atacat una altra entre penombres, l’escanyava pel darrere, i finalment la víctima havia clavat unes tisores a l’espatlla del seu agressor. O alguna cosa per l'estil.
“Em pensava que això només passava a les pel·lícules”, va dir en Juli. Desconcertat, va topar amb la post de planxar i li va caure la planxa sobre la cama, la bona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada