Ella ja no sabia què fer. L’angúnia se la menjava. Regava les plantes i li vessaven els testos per tota la casa. La Sònia, feia dies que no la veia, i no sabia amb qui parlar de tot allò.
Ell badava. I no sabia d’on li venia però se sentia fluix i incomprès. Mentre posava el paper pintat per a l’habitació de l’Ona, ficava sovint les mans dins la cola i tombava la palangana ara sí i ara també. I els papers de diari s’escampaven pel terra enganxats a la sola de les seves pantufles. Es va aturar un moment per llegir un titular: l’operació Mercuri?
L’alcalde acusat de corrupció? La Salu bufava a l’escala de casa mentre la veïna li fotia la tabarra. Els temps del Farrés van ser molt millors, sí. Es va escapolir de la dona com va poder i va mirar la bici estàtica. Potser era el moment de recuperar-la.
En Jimmy es va posar els walkmans dins la ronyonera de l’Snoopy, la de tota la vida, i va sortir a fer footing amb l’Alan. Li convenia cremar una mica d’adrenalina.
“I en Jimmy, per què no em truca?”, pedalava la Salu emprenyada. Amb el temps les seves pors semblaven confirmar-se. Passaven els dies i no li deia res. Potser no era un tio tan legal com es pensava. Potser ja s’havia oblidat d’ella. I potser s’havia pres massa al peu de la lletra aquell “ja et trucaré” que ella li havia deixat anar l’últim dia.
“No puc més”, va dir en Jimmy, abatut. Estava ofegat, i només portaven cinc minuts. Es va estirar, amb els peus enlairats, tement-se una ràpida lipotímia. Va demanar a l’Alan que li tragués un tros d’estrep i uns ganyips que duia a la ronyonera. En tan baixa forma estava? No podia ser. Potser eren aquells pensaments persistents que l’esgotaven...
La Salu estava histèrica perduda. Va fotre una coça a la bici estàtica i va sortir al carrer. Anava en xandall i tota suada però li era igual. Necessitava prendre l’aire.
Ell se’n tornava cap a casa esbufegant, agafant-se a les parets i a les portes de les cases. A poc a poc s’anava recuperant.
De cop i volta es van trobar de cara. Ella a una banda del carrer, ell a l’altra vorera. Van deixar passar una moto, i després l’autobús i un parell de cotxes, i una bicicleta, i quatre patinets, i una furgo que venia matalassos.
“Jimmy...”, va dir ella amb un fil de veu. Volia parlar-li però les cames feien com si volgués marxar corrents.
“Salu...”, va dubtar ell, i va afegir de seguida: “escolta, que vaig tirant, que tinc el cotxe mal aparcat. Ja parlarem”.
“Sí, ja parlarem.”
Als carrers de Sabadell, pensava algú que passava per allà, la gent no parla mai de res d’interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada