VI De la Cubana a les Drogues

Ja feia dies que la Salu no veia en Jimmy.
“A vegades”, es deia, “només cal pensar intensament en algú perquè te’l trobis allò com si res.”
I així va ser. Un dia, pel carrer, el va veure de lluny, amb aquell posat despistat que el feia tan encantador, al capdamunt de la Rambla, a tocar de la sortida dels Ferrocates, com si intentés trobar en va l’antic cartell de La Cubana que hi havia al xamfrà.
“Jimmy!”, va cridar-lo. Però no la sentia.
I més valia, va pensar després, una mica empipada. En Jimmy es va encaminar a la sortida del tren per abraçar-se a una noia. Era bonica, primeta, bastant més jove, i no parava de somriure.
“Ara li agraden jovenetes?”, va pensar indignada, mirant l’escena de reüll des d’un aparador.
La parella va enfilar amunt cap al Passeig i ella els va seguir de lluny fins que va veure que s’asseien a una terrassa.
“Quina barra”, va indignar-se més encara, “ni tan sols dissimulen....”
Els va seguir espiant una estona, rere les tanques de les obres del Passeig. Sí, almenys les obres eternes serviran d’alguna cosa, va pensar tot recordant les tardes càlides d’estiu al sortidor, i els bancs de pedra flanquejats per les jardineres.
I va ser badant, transportada a temps llunyans, que es va enganxar la roba amb un filferro i, volent deslliurar-se’n, va fer un mal pas entre dues plataformes metàl•liques que havien posat per als vianants i, fent una gambada al buit, va caure dins el sot, ben bé a sota la terrassa.
“Espera, Salu...”, va pensar. “No t’esveris, perquè des d’aquí ho sentiràs tot sense que et vegin.”

“No ho entenc”, va dir la noia jove, bonica i rinxolada que no parava de somriure, “sempre veus pegues a tot.”
“A mi em sembla bé. Però ta mare potser pensa diferent”, va al•legar en Jimmy. “Ostres”, va dir de sobte, “veus aquell xamfrà? Allà hi havia la botiga de les Drogues, on quedàvem sempre amb l’Alan abans de baixar al Centric Park.”
“No canviïs de tema, que et conec”, va saltar la noia, “per què no vols que vivim junts? Et fa vergonya?”
“No, Ona, no és això... Necessito temps. Pensa que he estat vivint fora molt temps i...”
“Vivint fora? Fora d’òrbita potser...”
“No, és que a Terrassa tot era diferent.”
“Hi ha una altra dona?”, va dir inquisidora, un pèl burleta.
“No, ja saps que no. Necessito temps.”
“Quant temps necessites?", va fer la noia traient la seva tablet nova.
“Mira, jo també en tenia una, d’aquestes Telesketch”.
“Papa, no comencis...”

La Salu, després de sentir com en Jimmy perdia l’oremus per aquella nena i com negava que hi havia una altra dona, estava encesa de ràbia. “Ona això, Ona allò...”, no ho aguantava més... Però ara aquell “papa” l’havia deixada atònita.
Per això va trigar tant a reaccionar. I en Jimmy i la seva filla van marxar d’aquella terrassa. I es va fer tard i van tancar la terrassa. I ella allà plantada. Mai més ben dit, perquè no s’havia adonat que tenia els peus ficats en una clapa de ciment acabada d’escampar i ja no es podia moure.
Va cridar demanant ajuda però per allà ja no passava ningú. Només un home mal afaitat i amb samarreta imperi, a qui ja coneixia, que va avisar la policia i bombers i una ambulància, i també va parlar amb els periodistes del Diari de Sabadell i alguns de la ràdio.
L’endemà ho sabria tothom!