XXI Fugides tangencials

“Aquest paio és un fantasma que passa de mi”, es repetia la Salu davant de la pica, rentant plats. S’estava convencent d’alguna cosa, o de moltes coses. El tel d’aquella relació s’havia trencat. Per sempre? De moment només s’havia trencat una copa. I s’havia fet un tall al dit. Quin mal!

“La Salu m’ha esborrat de la seva llista d’amics, coneguts i saludats”, es resignava en Jimmy, amb l’escombra a la mà, aixecant pols sense gaire intenció de res. Per més que hi donava voltes, sempre acabava al mateix lloc. Buscava el recollidor i no el trobava. On l’havia deixat?

La Salu hi va estar pensant. Al cap d’un parell de segons va trucar al seu amic Sebas. Tenia ganes de xerrar amb algú obert, un esperit lliure que li fes passar les angúnies i l’ajudés a alçar el vol de nou.

En Jimmy no sabia si ho havia decidit però es va trobar de sobte al volant del cotxe de camí a Terrassa. Passejar per una ciutat estrangera li aniria bé. De fet, això també ho sabia, acabaria a ca l’Alícia. Al llit de l’Alícia, concretament.

La Salu, to i que no ho tenia previst, es va acabar enrotllant amb el Sebas. Van fer l’amor com abans i van repassar tot el que havien fet tantes vegades junts: els sopars al Micoco, les tapes a Los Jardines... Però a ella de tant en tant se li escapava algun sospir. Tota ella era un mar de sospirs. I això li feia bastanta ràbia...

En Jimmy es va tornar a allitar amb l’Alícia sense dir res. No és que parlés gaire, ell sempre havia estat home de poques paraules, però es va adonar que no tenia ganes de parlar de res ni de ningú. Tret de la Salu...

“Prou, prou!”, va xisclar la Salu com una histèrica. Es va desempallegar dels braços del Sebas bruscament. “Que m’has pres per una facilona o què?”, li va etzibar mentre es cordava la brusa i recuperava les calces. “Jo no sóc de les que s’obren de cames perquè les porten un dia a fer un tomb per Sant Julià. Almenys fos a Matadepera...”
I se’n va anar tota emmurriada, descalça i sense saber com tornaria al centre.

“Tu saps qui és la Salu? La Salu López Trias...”, va deixar anar en Jimmy de cop.
L’Alícia se’l mirava amb estranyesa.
“La Salu... la vaig conèixer als anys vuitanta i quasi ens vem enrotllar una nit al Concord...”, començava a explicar, però l’Alícia el va aturar.
“M’estàs dient que no vols que ens veiem més?”
Ell no havia contestat encara i ella ja li tornava la roba tota embolicada i feta un garbuix.
“Ets un porc i un desgraciat”, va cridar feta una fúria, “i sí, ja sé que no buscàvem res però crec que em mereixo que em tractin millor. Jo no sóc la teva puteta ni el teu clínex”.
Ell li volia explicar que no, que ell no pensava res de tot allò que ella deia, però abans de poder obrir boca ja es trobava a l’escala, amb els calçotets a la mà, a pit descobert, els pantalons a mig camal i les sabates de retaló.
“Merda”, va pensar de sobte, “m’he deixat el tiquet del parking!”