Sobraven les paraules. Es miraven de reüll i no es reconeixien. La gent al seu voltant murmurava. Alguns reien. Potser no tots parlaven del mateix. Però les converses sobraven. Estaven aïllats de tot.
A poc a poc tothom anava escampant. Que si l’un demà treballa i es lleva d’hora. Que si l’altre estava cansat. Que si avui fan la reposició de Luz de luna. Que si tinc el cotxe mal aparcat... Sempre les mateixes excuses.
Al final, com era d'esperar, s'havien quedat sols.
“Salu, jo...”
“Digues...”
I no es deien res. Encara ho tenien massa present. Caminaven en silenci, de costat, pels carrers que els havien vist créixer. Semblava mentida, si tot just feia uns dies...
Ella li volia dir que no li ho tindria en compte. Després de tant de temps... Però no obria boca. I això que ella estava disposada... entenia que...
Ell volia aclarir que res no havia canviat. Que havien passat coses, però res, que ell per ella... I callava.
“Jimmy...”
“Sí?”
No res, no res. I les imatges dels darrers dies s’esvaïen en una boira de “no res, no res”.
Van tombar per un carrer fosc, fanal espatllat.
En silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada