XIV Una nit a l'Aqueo

Van arribar que la festa ja havia començat. L’Alan els va saludar des de la barra i allà hi eren tots. En Rafa i el seu amic amb les respectives, la Blanca i un noi amb ulleres de pasta, el Txema, el Ramon... i la Sònia, que va fer una ganyota estranya només de veure’ls. De fet, en Jimmy portava la camisa mal cordada i ella s’havia posat la samarreta de tirants del revés.

“Qué tal, parejita?”, els va saludar el Txema efusivament, cervesa a la mà.
“Cuanto tiempo, campeón”, va afegir en Ramon amb la boca plena de xistorra.
“Segueix en peu allò de demà al Malibú?”, va preguntar l’Alan a en Jimmy, preocupat.
“Des de quan surts de casa sense arrecades?”, va etzibar la Sònia a la Salu.
Certament, feien una fila... però tant se valia. Eren feliços i no calia res més.
“Cuánto tiempo ha pasado”, va dir el Ramon, que era un sentimental, “des de cuándo nos conocemos?”
“Doncs mira..., ara que ho dius...”, rumiava l’Alan, “potser des d’aquella nit de Cap d'Any a l’Aqueo”.
L’Aqueo? Potser sí. Clar que cadascú en tenia un record ben diferent, d’aquella nit.
“Jo llavors sortia amb el Quimet i vam tornar d’hora a casa”, va recordar la Blanca.
“Jo em vaig quedar a casa repassant capítols del Buck Rogers”, va dir el noi de les ulleres de pasta.
“Jo vaig haver de marxar per acompanyar una amiga que no es trobava bé”, va lamentar la Salu.
“L’Aqueo era aquella disco de Sant Feliu?”, va dir despistada com sempre la Júlia.
“No, era aquella casa abandonada de Castellar on els uesitos van fer una festa guarra”, va aclarir el Rafa. (No va aclarir, i calia, que els uesitos eren els joves de la UES.)
L’amic del Rafa també hi va ser. Anava amb la Míriam, la seva ex, sense voler es va abocar tota una gerra de kalimotxo per sobre, la Míriam va desaparèixer tot d’una i que ell no podia tornar perquè no sabia on eren les claus del cotxe.

En Jimmy tenia records molt vius d’aquella nit. Havia agafat una turca de nassos. Però allò no era el més destacable. Aquella nit va conèixer una noia. Era tota corves, divertida, graciosa, i li feia molt de cas. Allò no era gaire normal. Recordava que van sortir al jardí i van veure passar una òliba, que va cantar un gamarús... Ell li ho comentava i ella reia. Es van arrambar, es van petonejar... Van parar un moment perquè algú tirava pedres a la piscina per esquitxar-los. I després s’ho van muntar en un cotxe que algú havia deixat obert. Per ser el primer cop, recordava que havia estat un clau gairebé perfecte, si li va semblar que fins i tot la noia corejava el seu nom.

La Sònia recordava en silenci com havia anat aquella nit a l’Aqueo. Feia dies que havia tallat amb el Jordi, el seu nòvio de l’insti. Dies? No, unes hores. Estava trista, enrabiada, estava de tots colors. Anava entomant xupitos de ginebra mentre es mirava al mirall i es veia prima, escarransida, i tot es feia núvol i amb prou feines distingia cares, mans, marcs de finestres, tot girava i ella no podia parar de riure. De sobte va aparèixer un noi a qui no coneixia. Li deia coses i ella reia. Imitava ocellets, l’esquitxava amb aigua de la piscina... Li agradava com la tocava i, la veritat, si és que realment allò d’in vino veritas es podia aplicar al seu cas, estava molt millor que el Jordi.
“Vine, pugem al pis de dalt”, va dir ella, i se’l va endur a una mena de butaques, una mica estretes, però còmodes. Van haver d’apartar tot d’andròmines per estar més amples. Ara recordava com s’havia deixat anar, aquella nit, ell li xiuxiuejava frases escollides en francès i la posseïa una sensació increïble de llibertat...

En Txema també tenia records d’aquella nit. Estava de ruta amb la furgo del Ramon i van parar a fer nit en una casa que semblava abandonada però feia olor de festa.
“Podemos pasar?”, van demanar educadament. “Traemos cerveza”, va afegir ell assenyalant els vuit barrils que duien a la furgo.
Quina festa, aquella. Dones, drogues, alcohol, disbauxa..., no recordava en quin ordre. Sí que recordava que va sortir a pixar a l’aparcament improvisat on s’aplegaven uns quants cotxes i que va presenciar una escena arrauxada d’una parelleta.
“Vaya lote se estavan pegando esos dos”, va riure mentre ho explicava tot amb pèls i senyals. “El tío le daba mucha caña y resoplaba recitando nombres de pajarillos: cadernera, gafarró, esplugabous... I ella respondía chillando como una loca: Jooordiii, Jooordiii...”
Llavors en Txema va alçar el cap, va mirar dos dels presents i va exclamar:
“¡Ay va, pero si erais vosotros dos! Así que Jimmy es lo mismo que Jordi..., no lo sabía.”