V Una tarda a la Tete

A la plaça del Gas

La Salu estava encostipada com una sopa. Tot i així, va quedar amb la Sònia per fer un suc de fruita a la Teteria i per explicar-li la cita del dia anterior.
“Ja veus... vaig caure a l’aigua i em vaig pelar tot el colze i...”, anava explicant la Salu.
“Doncs jo m’hagués mort de vergonya”, va dir-li la Sònia.
“Sí, però saps què? Després em va acompanyar al CAP i es va oferir per anar a la farmàcia a comprar mercromina. És encantador...”, recordava l’altra amb cara de bleda. “En Jimmy és així. És directe, és subtil..., és obert, és enigmàtic...”, continuava la Salu.
La Sònia ja veia que no li podia treure la dèria del cap i va decidir canviar de tema.
“Quan hem de quedar pel sopar de dones? Hi seran les meves compis del curs de tango, la Júlia i l’altra, i portaran unes amigues de les Carmelites...”
“Ah, quan vulgueu...”, va contestar la Salu fingint interès.
Remenava el suc de fruita d’esma amb la palleta. Va deixar tota la taula ben esquitxada.
“Sònia”, va dir finalment, “tu creus en les segones oportunitats? No has pensat mai què passaria si poguessis canviar alguna cosa del teu passat?”
“Com ara...?”, va dir la seva amiga.
“No sé, tia, ja m’entens... Si no m’hagués embolicat amb el Tito aquell estiu, per dir alguna cosa.”

Mentrestant, en Jimmy i l’Alan acabaven de sortir del Malibú i van decidir anar a fer una birra en una terrassa de la plaça del Gas.
“Tu ho sabies que em va dir d’anar amb uns amics a la platja? A Llançà”, va deixar anar en Jimmy, fent girar la raqueta que sobresortia de la bossa d’esport.
“Ah sí? Qui?", va fer l’Alan.
“La Salu”, va aclarir.
“Ah.”
“Quines coses té la vida.”
I en Jimmy es va veure de cop assaltat per un reguitzell d’imatges d’altres temps, tan llunyans i alhora tan propers. Records d’un Sant Joan, de petards i olor de pólvora, de maons que esclataven i coets amb paracaigudistes, i bombetes traïdores, i trons, 'carpinteros' i 'rompetotxos' al fons d’una bossa interminable de sensacions.
“Aquell estiu ella em va dir d’anar a la platja amb uns amics. I jo li vaig dir que no, perquè havia d’estudiar. Vaig ser burro, oi?”
“Home, no ho sé...”, va dir l’Alan, per dir alguna cosa.
“I ella es moria de ganes que jo hi anés. Com és la vida...”, va continuar en Jimmy.
“Sí.”
“I total, mentre jo estava fent colzes, que ni em mirava els capítols del Magnum, suant la cansalada perquè no tenia ventilador a l’habitació, ella es va enrotllar amb el Tito.
“Amb qui?”, va preguntar l'Alan. Li sonava que hi havia un pijo de Matadepera que es deia Tito.
“El Tito, el pijo aquell de Mataderpera.”
“Ah, sí.”
“I van estar junts molt temps.”
“És veritat”, el seguia encara l’Alan mirant el rellotge i jugant amb les claus del cotxe que duia a la butxaca.
“I saps què vaig fer quan ho vaig saber?”
“Quan? No.”
“Per la Festa Major. Vaig agafar una turca de nassos i m’ho vaig fer amb la Tere.”
“Qui?” L’Alan, tot i la bona fe, tenia la impressió d’haver-se perdut.
“La Tere, la nimfo de 3B.”
“Ah. Fa temps d’això, no?”
“Ostres si fa temps”, va exclamar-se en Jimmy, “i tot perquè no vaig saber actuar en un moment donat. Ja m’ho diuen ja, que era bastant aturadet. Però ja et dic jo que ara actuaria molt diferent. Anem o què? Avui pago jo”, va dir aixecant-se.

A dins del local, la Salu i la Sònia encara estaven a mig suc de fruita.
“Doncs aquell estiu jo estava feta un embolic”, deia la Salu, “M’acabava de liar amb el Tito després de mitja ampolla de ginebra, i per la Festa Major va el Jimmy i s’enrotlla amb la sortida aquella de 3B.”
“I et vas quedar amb el Tito per despit?”, va preguntar la Sònia, que de fet ja coneixia la història.
De sobte va veure entrar algú i va voler fer un gest a la Salu.
“I ara no sé, és com si la vida em volgués donar una segona oportunitat i jo... Tia, què et passa als ulls?”
Però ja era inevitable. L’Alan les havia reconegut. Els quatre es van saludar amistosament.
“Ei, que guai, quina casualitat, no?”, va dir la Salu “És com els vells temps.”
“És veritat que ens hem vist poc”, va admetre l’Alan, “potser podríem quedar un dia amb la colla d’abans, no sé, anar a la platja...”
“Això seria genial”, va saltar la Salu.
Però en Jimmy estava neguitós.
“Ei, gent, jo us deixo que tinc el cotxe mal aparcat.”
I va sortir d’allà mirant el terra.