“Tia, He tallat amb l’Adju”, va dir la Sònia, mig somriure.
“Altre cop?”, va saltar la Salu, que no estava per somriures ni per res. Li va explicar com li havia anat amb en Jimmy, que no s’havien sabut entendre, i que no sabia què fer. Perquè ella ja s’havia fotut la gran hòstia amb el Tito i ara amb el Jimmy la cosa tampoc havia funcionat.
“Els tios duren el que duren”, proclamava la Sònia, “i la veritat és que quan s’acaben ja no sé a quin contenidor van”.
Reien com ximpletes. Portaven un parell d’hores de xupitos de diferents colors i ja no les parava ningú.
“I ara què, Sònia? N’estic fins als ovaris de ser tan bleda!”
“Aquest dissabte faig una festa a la torre dels papes, a Castellar. Tu véns i ja veurem com ho arreglem.”
“Segur?”
La Salu no les tenia totes. Sortia a passejar pels carrers de Sabadell i li semblava veure a en Jimmy amb una gorra de Logic Control, menjant-se un croissant del Díez o una ensaïmada de cal Xinxó. Mirava enrere i recordava el seu matrimoni fracassat amb en Tito, i tot per despit de no voler en Jimmy... I sortia de bars a la nit i pensava en les farres amb el Sebas i aquell col•lega seu tan esverat, i les partides de billar a l’Espanyol, i sempre hi veia, al mig de tot, l’Alan i el seu amic Jimmy traçant boles a dues i tres bandes.
La Salu va sospirar fort.
“Tens raó. Avui comença una nova Salu!”
“Ara m’agrades.”
Van deixar estar els xupitos per beure directament de l’ampolla. La Sònia bevia ginebra. La Salu...
“Ecs... què és això? Oli d’oliva?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada