Una ocasió com aquella mereixia un postre a l'alçada. Faria aquell pastís de xocolata amb la recepta de l'àvia. La Júlia remugaria amb tanta caloria, però ja la faria callar prometent-li que l'acompanyaria durant un mes al gimnàs.
Va anar al centre comercial amb la seva amiga Frida, que es volia emprovar llenceria atrevida en una botiga.
Al súper, un noi amb unes ulleres negres de pasta se li va avançar i va agafar les 10 últimes tauletes de xocolata que quedaven. La Blanca, que a vegades reaccionava amb una certa espontaneïtat, li va dir:
"Massa xocolata per un de sol. Compartir és viure."
El noi va arronsar les espatlles tot somrient.
"I tant, agafa les que vulguis."
En sortir del centre comercial, carregades amb les bosses, es van fixar en un paleta que treballava en una obra. Tenia un aire macarra d'allò més encantador.
"Jo, quan veig aquests mascles empenyent el carretó és que se'm mullen les calces", va confessar-li la Frida a viva veu.
La Blanca, una mica cohibida, va pensar que no es podia encantar: tenia un pastís per fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada